eL jARDi dEl mANICOMi 6w1m3x

This is the end my friend, the ancient end, my friend: I'll never look into your eyes again. Again. Tardor, Hivern, Primavera, i quan comença l'Estiu, cau la persiana de la temporada de ràdio: puntual com la caiguda del pèl masculí, la caiguda de la líbido o la caiguda de l'imperi Romà -o pel cas, de qualsevol altre imperi que conjunturalment domini el tinglado (perquè al capdevall tots en avall per l'aigüera, tot a avall i tot és conjontura, tot és conjuntural des de que a Déu li va pillar un patatús, des del final de la Història, des de que Davos va matar el llarg plaç i ara a veure qui li posa el cascavell al gat). Però ens perdem, divaguem, ens en anem per les rates, i aquí no hem vingut a parlar de rates ni de gats ni de cascavells ni de formatges, ni de qui els pren: aquí hem vingut a parlar del meu llibre, del Llibre Sant, del Llibre Sagrat, del Llibre de les Escriptures, del Llibre d'Estil: el que diu que tot té un final, el que diu que quan arriba el bon temps, que quan ve el temps de les cireres, a P6R s'acaba la temporada i comença la d'estiu, i llavors my friend, al JDM xapem la porta rovellada del jardí, arrosseguem la pesada porta enreixada per sobre les herbes entre grinyols d'òxid encrostonat per segles i mil·lennis d'immobilitat i d'apatia, i hi em una cadena gruixuda i brunyida, em el candau pesat i també rovellat -perquè per aquí tot ja està refotudament rovellat, que fot una pena que t'hi cagues, my friend, que t'hi cagues de lo rovellat que està tot-, ens girem i fem una última mirada endarrere a través de les reixes -yatediga my friend, rovellades-, i comencem a desfilar d'una puta vegada, que ja va sent hora, home. This is the end my friend. I avui el narrarem en directe.

Especial classic ska, ska-jazz, rocksteady, especial veranillo sin frenillo

Els equilibris són sempre complicats, andan por ahí els moments d'inèrcia, la dinàmica de fluïds i les forces centrípetes i centrífugues: parar el món, la estàtica doncs, és sempre complicada. D'això discutirem avuí sobre una base de culís caramel·litzat al powerpop del sxx i xxi

Estem en temps afegit, temps de bola extra, per si no ho sabieu estem vivint el fi del mon. De fet en sentit estricte sempre l'estem vivint perquè és un procès continu, com morir-se. El cas es que... Harold Camping, un predicador evangélic americà va predir que el Día del Juidici Final hauria d'haver estat el 21 de maig at “un terremoto sacudirá la Tierra, llevándose a los verdaderos creyentes al paraíso y dejando que los demás sean engullidos por la destrucción del mundo en unos pocos meses Sabemos sin lugar a dudas que va a suceder”, va sentenciar Camping, que a més de predicador evangèlic és multimilionari, propietari d'una emisora religiosa (ja sabeu, allò de al Cesar lo que tal, i aprofitant que el pisuerga qual, pues eso) El tal paio ja havía predit que el 1994 Jesucrist tornaria a la Terra. En total, la enèssima predicció fallida de la fi del mon -pendents encara d'a veure com acaba el tema dels mayes. En fi, avuí, al JDM cançons per un final del mon, PENITENCIAGITE!!

Lisboa és el vèrtex on conflueixen les línies mestres del programa, Lisboa és el títol d'una fantàstica novel·la de Muñoz Molina.

La setmana medieval de Montblanc nguany s'ha estès per a tot l'orbe cristià

Els dies de glòria s'escriuen amb sang, sí, peò això només és una part del tot, això és una visió esbiaixada pq també s'hi escriuen els dies vulgars de tedi i avorriment

P6R 99.8 FM EJDM, i aquesta edició que es diu Els Rastres de Kirovabad. Kirovabad era el nom d'una ciutat caucàsica, prop de Bakú, a l'Azerbadjan. Ara es diu Ganja, tal com s'havia dit des dels temps dels perses, dels turcs, i dels perses altra cop. El 1813, quan la va conquerir, el tsar Alexandre I li va canviar el nom per Elisavetpol en honor a la tsarina Elisabet. El 1935 Stalin li va tornar a canviar el nom per Kirovabad, en honor a Kirov, el primer secretari del PCUS assassinat a Moscou el mateix any. El 1991, amb la caiguda de la URSS i la independència de les repúbliques, els Azerbadjanesos li van tornar el nom pel que portava 180 anys abans, Ganja. Per tot arreu la gent canvia el nom de les coses, o més específicament el nom dels llocs: de carrers, de places, de vegades fins i tot de ciutats, i encara de països sencers, amb la vana pretenciositat de, aprofitant l'efímer domini sobre el present, estendre aquest domini cap el at, i doncs enfonsar els seus peus tan pòtols en la Història; tendim creure'ns qui sap què, a pensar que només per tenir un infinitèssim instant de glòria això ens dona dret sobre la eternitat, però en general suposo que a les coses, o als llocs, els importa una puta merda la etiqueta que els pobres mortals els hi posem, perquè en aquells mateixos metres quadrats hi hauran at des dels neanderthals fins l'encarregat de baixar la persiana a última hora del dia del judici final; i al final sempre és la Història qui se l'acaba traient de la bragueta, tan llarga com la té -i la té molt llarga- per pixar-se -una llarga, densa, i alliberadora pixada- amb una arbitrarietat horrorosa i una indiferència abismal dins les orbites buides dels il·lusos efímers, calaveres impàvides prenent el sol nuclear.

Tres és un número màgic: si damunt hi poses una ratlla, i damunt la ratlla un número u, la història se't converteix en un terç. I un terç del programa és el que dedicarem a cadascun d'aquests tres grups: Golpes Bajos, Esclarecidos i El Pecho de Andy

P6R, 99.8 FM EJDM, Traginem avui un pugurama que porta bona pinta, bona selecció de cançonetes, li hem posat de títol cançons des de sota l'aigua, endevines per què? Claaaro, perquè són totes cançons des de sota l'aigua, com aquest magnífic Batiscafo Katiuscas. Quan tens aigua per damunt -i per sota- de la coronilla, les coses les veus diferents -a demés de mullades, clar. Des de les aigües insondables veus les coses distorsionades, amb cromatismes torts, i bitxos raros: algues verdes, plàncton il·luminat, balenes cantant per a qui sap qui, i sirenes cantant aproximadament per no existir. Dofins, tauronets, catxalots, ambre gris, meduses, crancs i calamars en estranya amistat, mariners enfonsats, ones verdes...

P6R, 99,8 FM, EJDM. Comencem amb Lalipop del primer disc de Bravadúnia, “disc no. 1”, amb l'amic Marc Mateu, Red Pèrill a les tecles, ja ho vam dir la setmana ada, us el podeu despenjar patillerament a www.bravadunia.com. Així d'elegants i pimpantes comencem avuí. Aquesta edició d'avui es diu Reactor número 4, per la cançó de Francisco Nixon de fa un parell d'anys. L’escoltarem + o – a mig programa, una cançó que parla de la vida i da la mort, d'heroismes nuclears com els que vivim aquests dies.

El divendres at van venir a tocar al Teatre Fortuny Angelina i Els Moderns, aquesta fantàstica banda que retrovisor mediante, es dedica a versionar els grans èxits injustament oblidats del ieiè català. Lita Torello, Nuri, Germanes Serrano, Toni Vilaplana..., en fi el tema -els originals quisir- ja el vam tractar fa unes tres setmanes. L'actuació els hi va sortir tota la mar de lluïda, ells -els moderns- amb corbata sota els jerseis de pic, ella, l'Angelina, guapíssima amb elegant vestit negre molt ieiè -i embarassada. Encara que el més psicodèlic de tot va ser l'audiència: els va portar al Fortuny el Círcol de Reus a benefici de la Lliga contra el Càncer, us podeu imaginar doncs que la mitjana d'edat del públic rondaria fàcil-fàcil els 70 anys: elles amb els seus abrics de visons, joies i penjolls, i un arrebossat de dos dits de maquillatge. Ells amb corbates i americanes. Autoritats i who's who, una fusió vintage que d'alguna manera acabava alcansant la seva lògica última. No crec que hi hagués més de 2 o 3 tios que sabéssim de què anava el rotllo aquest. L'Angelina es va acostar i ens va demanar: els del galliner podeu seguir el ritme amb palmes, els dels palcos es poden limitar a agitar les seves joies. I hauria estat molt graciós que fos veritat, no? Només que és clar, això és de quan els Beatles van tocar davant la reina el '63. El que escoltem és el seu últim treball que van lliurant per entregues, “Gran Reserva”, una cançó al més, que es pot descarregar a la seva web. Avui portem una hora de cançons retrovisor, cançons retro, cançons de grups d'avui que han escollit agafar de model música i estètica d'ahir.

P6R 99.8 FM, hem obert amb Losing my patient, dels Shit Robot, Robot de Merda, la banda d'un veterà DJ irlandès afincat de fa anys a NY. Si us ha sonat a Hot Chip és perquè aquesta sedosa melancolia la factura el seu cantant Alexis Tayolor. Sedosa melancolia en contrast. En contrast a què? I millor encara, perquè, “contrast”? Sembla que la humanitat tendeixi a avançar pendolarment (lu que en propietat física no es pot entendre com avançar: els pèndols pendolen, van i venen però avançar, no avancen), però buenu, per entendre'ns ja fem amb això d'avanç pendolar, les metàfores sempre al rescate, sempre les metàfores per fotre una mà. Per fotre una mà o -en temps de crisi- per fotre un dit. Un dit a l'ull. ¿i qui no es desperta si li foten un dit a l'ull? Desperts, i amb els ulls ben oberts, doncs, ens mirem l'avanç pendular de la humanitat, el tirar endavant a base de lluita de contraris, de successió per oposats, successió per oposats d'onades de moviments: estètics, polítics, tecnològics i de caderes, sobretot de caderes. Si no es moguessin oposadament les caderes, de què avançariem, Mariano?. D'això en podríem deduir que si no tens un contrari a què fotre't d'hòsties, sigui més complicats els arguments per créixer, que sense un bon vector ortogonal fas figa. I bé, el vector ortogonal que aquí al JDM se'ns ha acudit per a “sedosa melancolia” ha estat “gèlida electrònica”. Ja veieu: tot molt evocador, hipòtesi, antítesi, síntesi, boles de billar, caramboles de pa sucat. Beats vintage, electrònica victoriana, seda negra, cuir gastat, pudor de luxúria atrapada, desig emmanillat.

Aquest hiper-lingotazo groovadèlic psyco-soul és del gran i recent trasat Augusto Algueró. La criatura és diu Bocaccio Soul, i fa 40 i tants anys va servir de tema principal a la BSO de la peli Tusset Street. Estem al 1968. Gauche Divine, progresia, jipiosillos, grenyuts, niños bién, buitres intentant pescar rollete, i demés fauna i flora traguen gin-tònics a la disco de moda d'Oriol Regàs, o bé tots irats, procrastinegen a les terrasses de Tusset Street: “som la polla”, diuen. Avui, igual com fa quaranta anys, seguim sent la polla, així ho certifiquen els anuncis de l'Estrella Damm. Som els millor, som els més grans i pixem més lluny que els negrakos d'oblongo trípode. Tirarem a terra totes les places de toros: ¿per què les volem si el nostre melic és una infinita plaça de toros?. El filòsof Pujols rematxava “els catalans anirem pel mon i ho tindrem tot pagat”. “ho tindrem tot tot pagat” repetim irònics i cofois mentre paguem la factura de solidaritat inter-territorial. El gran Pujols: “Anirem pel mon i ens ho pagaran tot”. “Anirem tots cap el cel... que toqui el bateria... anirem tots cap el cel...” però la bateria mai no va tocar. Ni el baix va marcar aquelles línies rítmiques fondes que et fa retrunyir -bumbumbum- el dins dels budells, ni la guitarra elèctrica va esgarrapar -nyicnyicnyic- el mirall com una ungla, una ungla llarga i afilada, crua com el tall rovellat d'una navalla. Ni beat, ni soul, ni R&B, ni popillo asat. Ens vam haver de conformar amb 30 anys de guitarra acústica. De guitarra acústica i de tota la seva col·lecció de cantautors. Cantautors i cadires amb combinacions infinites, celles arrufades i transcendència, reflexió i cara de restrenyiment. I el ieiè? Hi va haver ieiè aquí? Por Diós, si lo hubo!... però como si no... Doncs mira, avui aquí al Jardí del Manicomi revisarem aquestes Herències escatimades.

Sincronies de xixipan... Sincronies, encaixos, ajustos, ensamblatges de dues o més peces, rodes dentades d'una maquinària gegant que van engarssant indesmaiablement l'una amb l'altra. Mecanismes gegants, pim-pam-pim-pam: una dent dins l'altra i l'altra dins la següent, un rellotge de cuco de tamany universal. Cu-cut.

Estem escoltant voices inside my head, (The Police Zeyatta Mondatta '81) veus dins el meu tarro. La lletra de la cançó és una lletania concisa i nítida: voices inside my head, echoes of things that you said, i això és precisament del que parlarem i escoltarem en el programa d'avui, veus interiors i cançons de veus ressonant dins la ment: de vegades la nostra pròpia veueta -típica veu interior tocacollons-, de vegades veus estranyes, alienes, estrangeres. Escoltarem cançons que parlen d'aquestes veus, cançons escrites per músics que escolten veus, o que fan per escoltar-ne. De tot això i una mica més.

P6R, 99.8 FM, EJDM, sona la cançó The Bridge, d'Scott Walker, (LP Scott II, '68), pq avui parlarem De Ponts. Sí, escoltarem cançons De Ponts, i del que hi va per sota (i també del que hi va per sobre). Bué, no descobrirem res si diem que un pont és qualsevol cosa que uneix A amb B, ja siguin unes simples quatre pedres sobre un riatxuel·lu de menys de mig metre d'ample, o sigui un tronc cobert de molsa humida i relliscosa sobre les aigües fredes de novembre, o sigui una imponent estructura Calatràvica. En definitiva alguna cosa que serveix per trasar: ar un riu, ar el temps, o fins i tot trasar el seu significat literal, la literalitat del seu significat, un pont, al cap de la corrent, és moltes coses alhora, és tot el que els ulls d'un (aquest “un” que és qualsevol de nosaltres) hi vulguin veure: està clar que si a un enginyer de camins, ports i canals li preguntes què hi veu en un pont a mig fer, et contestarà que forces de torsió, metres de llum, pilons de resistència, moments d'inèrcia... i si li preguntes a un conseller d'infraestructures hi veurà cintes i tisores i inauguracions i càmeres i micros (en definitiva doncs, vots), i si li preguntes a un poeta hi veurà metàfores sobre la vida (o sobre el pas del temps, o sobre unir vides, amors o cultures...) i si li preguntes a un music probablement el que hi vegi siguin cançons, perquè és clar, cadascú sap del seu: els metges saben del seu ofici com tu del teu, i ells -els musics- viuen d'això, de fer cançons del que veuen. I doncs, és això el que escoltarem avui: cançons sobre ponts, sobre el que uneixen o separen, sobre el que hi corre per sota o per sobre. Sobre les decisions, sobre si creuar-los o no, sobre Rubicons, sobre si cremar-los o no. Hem començat amb el Bridge de Scott Walter i seguim amb el riu Nil, d'Augustus Pablo, el Nil que marca el camí d'Etipopia, la terra promesa del rastafarisme -Halie Selassie mediante.

P6R 99,8 fm, EJDM, Senyor i senyores, Molt benvinguts siguin tots a aquesta nova i primera edició del JDM de la temporada 2010/2011. I sí, inaugurem la temporada sis mesos després, sí, amb el 2010 ja xapat. Les coses sempre ben macerades amb una barregeta de suc de calma, salitre i unes gotetes de Pernod. Calma macerada: sempre requerida, mai prou ben ponderada. I la comencem amb aquesta preciossíssima cançó d'Umberto Bindi que es diu Arrivederci: Arrivederci, dammi la mano e sorridi, senza piangere. I així mateix és com es diu el programa d'avui, Arrivederci, Arrivederci, per una volta ancora e bello fingere.... Aquest programa inagural ve tot ple de cançons de comiat, sí: de boniques cançons de comiat, cançons de despedida, Tot un cabaç ple d'Adeus, Adios, Goodbies, Hushabyes, Adieus, i és clar, Arrivedercis, Arrivederci, con una stretta di mano, da buoni amici sinceri, ci sorridiamo per dirci... Arrivederci. ¿I per què cançons de comiat el dia de la benvinguda? ¿a què tants adeus el dia de la retrobada? Buenu, aquí la idea és més o menys, que si just abans de començar una cosa xaxi o estat amb algú guai, un la dona -mentalment- per perduda, un li diu -metafòricament- adéu, aleshores tot el que ve a partir d'allà un s'ho pren, com t'ho diria, com d'a més a més, com un regal que et cau inesperadament -poing- del cel. Una paga extra, vamus.

com cada 30 de juny arriba el final de la temporada a P6R, la temporada 09/10 acaba ja i l'1 de juliol comença la purugaramació d'estiu. Final de curs, puesss, aquest és l'últim purugarama, xapem el xiringuito, final de temporada, així que de festival de final de curs els alumnes de P4 enguany hem preparat una mica de recopilació amb lu milloret de cada purugarama que ha sonat enguany. El primer partit d'aquesta temporada el vam jugar el 3 d'octubre de 2009, si recordeu (¿però què cony heu de recodar?), aquell 3 d'octubre encara feia sol i bon temps i les fulles verdes encara no sabien, pobres pardilles elles, que només els hi quedaven 4 telediaris pq melanconiosos escombriaires connectats a mp3 dels xinos, les fotèssin a cop d'escombra dins els flamants cistells. Cicles, cicles i més cicles, no parem de girar com hamsters donant tombs a la rodeta i clar, ¿com no hem d'acabar tots marejats i fastiguejats?

Red Wedge segona i última part. Dèiem la setmana ada, que RW va ser un col·lectiu de musics anglesos que a les eleccions de 1987 i a base de concerts, van fer campanya pel partit Laborista britànic. Els que més van estirar del carro van ser Billy Bragg, Paul Weller, Jimmy Sommerville, i s'hi van afegir una bona ristra de fantàstics grups (Madness, The Smiths, Lloyd Cole, Prefab Sprout, Blow Monkeys, Working Week, Spandau Ballet...). As a result (o no) de tanta qualitat musical, Thatcher va guanyar les seves 3res eleccions consecutives -un incís per recordar que quan Bruce Springsteen va fer campanya pel demòcrata Kerry, Bush es va emportar la presidència. Casualitat?). Avui tornarem a escoltar cançons d'aquests grups que van integrar RW i aledaños, començant pel “Move On Up” original de Curtis Mayfiel (la setmana ada vam posar la versió que en van fer The Style Council). RW van triar de lema aquest himne funkillo optimista sobre petar-se les dificultats que un troba en el camí. Ale, optimisme a tope, devien pensar. “Move On Up Go For Labour” o “Move On Up, A socialist vision for the future” apareixia en els cartells promocionals i a les rodes de premsa. Ahí reluce la ma de Paul Weller, vell fan del Mayfield: Curtis Mayfield com a link del RW. En aquells mitjans 80's CM ja portava un carrerón musical de cuidado: com compositor i líder dels Impressions des dels 50's, figura del soul de Chicago els 60's, i estrella del funk Blaxplotations dels 70's arrel de participar en la BSO the Superfly... i sempre amb el comú denominador de significar-se per l'orgull afro-americà. Weller el va re-apadrinar en un moment en que la seva carrera anava a la baixa: TSC va versionar el seu Move On Up, o p.ex. Els Blow Monkeys el van convidar a fer un duet en el seu “(Celebrate) the day after you”, el tema aquell censurat per la BBC per electoralista que vam posar la setamana ada. As a result CM va editar el '87 un LP “Live in Europe” -el títol ho diu tot- d'on hem extret aquest Move On Up.